La premsa es fa ressò avui de la decisió del President Maragall de tirar endavant amb el que en podriem anomenar "suïcidi planificat" de l'actual govern tripartit. De ben segur que hi haurà gent que no ho creurà així, però difícilment es pot qüalificar d'una altra manera la ferma decisió del President d'aplicar el criteri de la majoria en un àmbit col·legiat com és el govern de la Generalitat. Tot i que és més que comprensible el desig de "quadrar" a tothom clavant un cop de puny a la taula i aconseguir (d'una vegada) que el govern funcioni realment en termes de lleialtat coalicional, cal també sospesar els efectes contraproduents que aquesta decisió pot comportar.
En primer lloc sembla força evident que el contingut del Pacte del Tinell difícilment se seguirà observant (si és que es feia fins ara), ja que el suposat recolzament del PSC a la decisió del President permetrà d'escollir sempre la seva primera opció en cas d'absència de consens (i obviament creixeran els desencontres...). En segon lloc, la visibilitat d'una certa corresponsabilització dels socis de govern patirà encara més, ja que els desacords no només es produïran en el Consell de Govern sinó que de ben segur hi haurà una extensió parlamentària inmediata i també mediàtica. En tercer lloc la decisió del President contradiu tota la lògica de funcionament d'un govern de coalició, on els desacords haurien d'ésser "cuinats" en àmbits interns i -sobretot- paritaris, a partir de la negociació sobre la base de l'acció col·legiada i no pas sobre el criteri de la majoria. La manca de comunicació interna (i no diguem ja l'escassa vissibilitat de l'obra de govern cara a la ciutadania, però per raons diferents), la manca en la definició d'instàncies de coordinació intracoalicional i un erroni disseny departamental de partida ens han portat a un escenari on, a banda d'estils polítics personals peculiars, assistim a una certa cerimònia de la confusió fruït del que sembla (i malhauradament cada cop m'ho crec més) una seriosa "dissonància cognitiva" de les exigències d'un govern de coalició i la pràctica d'un govern que hagués volgut ésser monocolor...
En primer lloc sembla força evident que el contingut del Pacte del Tinell difícilment se seguirà observant (si és que es feia fins ara), ja que el suposat recolzament del PSC a la decisió del President permetrà d'escollir sempre la seva primera opció en cas d'absència de consens (i obviament creixeran els desencontres...). En segon lloc, la visibilitat d'una certa corresponsabilització dels socis de govern patirà encara més, ja que els desacords no només es produïran en el Consell de Govern sinó que de ben segur hi haurà una extensió parlamentària inmediata i també mediàtica. En tercer lloc la decisió del President contradiu tota la lògica de funcionament d'un govern de coalició, on els desacords haurien d'ésser "cuinats" en àmbits interns i -sobretot- paritaris, a partir de la negociació sobre la base de l'acció col·legiada i no pas sobre el criteri de la majoria. La manca de comunicació interna (i no diguem ja l'escassa vissibilitat de l'obra de govern cara a la ciutadania, però per raons diferents), la manca en la definició d'instàncies de coordinació intracoalicional i un erroni disseny departamental de partida ens han portat a un escenari on, a banda d'estils polítics personals peculiars, assistim a una certa cerimònia de la confusió fruït del que sembla (i malhauradament cada cop m'ho crec més) una seriosa "dissonància cognitiva" de les exigències d'un govern de coalició i la pràctica d'un govern que hagués volgut ésser monocolor...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada