un excelente comentario...

Tomo prestado un párrafo del artículo de hoy domingo de Toni Soler en La Vanguardia (espero que no suponga ningún problema) porque aunque no lo parezca es una excelente descripción de lo sucedido estos días...

Cierto, al tripartito ja no li ve d'aquí. Pero la remodelación
emprendida por Maragall se ha convertido en un concurso de a ver quién mea más
lejos (y lo más fuera del tiesto posible, añadiría; sin embargo, ¿hay tiesto?).
Es un concurso de órdagos a lo tonto, una partida de póquer sobre un tablero de
parchís. Maragall desafía al PSOE; Esquerra desafía a Maragall; Puigcercós
desafía a Carod; Saura se queja en público, que ya es decir. Y Duran Lleida
exclama: "Pobra Catalunya!". Qué bonito panorama. La cuestión es la misma de
siempre, como cuando Mas y ZP reeditarion el póster de Brokeback Mountain: no importa la gestión, no importa el Estatut, no importa nada de
nada, excepto el titular de los periódicos del día siguiente. En estas lides,
ERC se mueve mejor que nadie: poner a Xavier Vendrell -el de las "dos tazas",
como diría mi vecino Toni B atllori- al frente de la función pública catalana es
una jugada insuperable. Sólo Salvador Dalí o el Albert Boadella de antes podrían
crear una ópera bufa tan surrealista. Cuando caiga el telón -que se les caerá
encima, tarde o temprano- habrá que aplaudir.

Y si alguien lo duda, que vaya repasando los resultados del barómetro que ha publicado El Periódico de Catalunya hoy mismo...

Canvis en el govern

Avui els diaris i els mitjans de comunicació van plens de la noticia del dia: finalment el President tirarà endavant la remodelació del govern (no m'acaba d'agradar la denominació de crisi que es fa servir habitualment) mal gestionada fa un cert temps. Sembla que l'estil ZP ha cuellat però amb algunes diferències de filtració informativa prèvia que han obert la veda de les especulacions.

Com que a les 2 de la tarda se sabran els substituts reals (els del PSC semblen força confirmats), la reflexió pertinent ara és la que fa referència a la oportunitat política dels canvis en aquest moment escollit. El President ha assenyalat que el desig és que el nou executiu (que manté la correlació de forces entre els socis i, molt més important, no modifica una estructura departamental inflacionada i poc eficient) estigui en ple funcionament un cop aprovat el nou Estatut en referèndum.

Una primera crítica és la que incideix en el moment: amb l'Estatut encara per refrendar i amb un dels socis sense decidir quin serà el seu posicionament públic, la posició negociadora d'ERC no és la millor o la més desitjable. Així el criteri majoritari que ja va anunciar el President fa poc sembla que plana per sobre de la decisió.

En segon lloc, i assumint com a invitable el moment, crida l'atenció que no s'hagi aprofitat -sota l'empara del mateix criteri- per a fer una remodelació "completa": no només canvi de noms sinó també redisseny organitzatiu. Des del principi els analistes han apuntat que un dels principals entrebancs del tripartit ha estat la inflació en el nombre de Departaments i la seva caracterització. En mancaria una reducció i una redefinició d'acord a les línies polítiques prioritàries, la qual cosa és el mateix que proposar una organització transversal de l'Administració catalana. Obviament això queda en el camí.

Com també queden en el camí (o al menys així sembla) els dos productes legislatius que havien d'acompanyar l'Estatut en aquesta legislatura: llei d'organització territorial i llei electoral. En el primer cas s'han aixecat massa crítiques en algunes contrades i en el segon no sembla que s'hagi fer res de nou, tot i que es va presentar com un dels grans projectes.

Bé, en tot cas, parlem-ne a partir de les dues. Vejam si al final es confirmaran les travesses i tindrem algun nou conseller que ha dedicat i ho està fent encara una part de la seva activitat a la recerca i estudi dels governs de coalició. Si és així, l'enhorabona per endavant!

Una "Maragallada" més?

La premsa es fa ressò avui de la decisió del President Maragall de tirar endavant amb el que en podriem anomenar "suïcidi planificat" de l'actual govern tripartit. De ben segur que hi haurà gent que no ho creurà així, però difícilment es pot qüalificar d'una altra manera la ferma decisió del President d'aplicar el criteri de la majoria en un àmbit col·legiat com és el govern de la Generalitat. Tot i que és més que comprensible el desig de "quadrar" a tothom clavant un cop de puny a la taula i aconseguir (d'una vegada) que el govern funcioni realment en termes de lleialtat coalicional, cal també sospesar els efectes contraproduents que aquesta decisió pot comportar.
En primer lloc sembla força evident que el contingut del Pacte del Tinell difícilment se seguirà observant (si és que es feia fins ara), ja que el suposat recolzament del PSC a la decisió del President permetrà d'escollir sempre la seva primera opció en cas d'absència de consens (i obviament creixeran els desencontres...). En segon lloc, la visibilitat d'una certa corresponsabilització dels socis de govern patirà encara més, ja que els desacords no només es produïran en el Consell de Govern sinó que de ben segur hi haurà una extensió parlamentària inmediata i també mediàtica. En tercer lloc la decisió del President contradiu tota la lògica de funcionament d'un govern de coalició, on els desacords haurien d'ésser "cuinats" en àmbits interns i -sobretot- paritaris, a partir de la negociació sobre la base de l'acció col·legiada i no pas sobre el criteri de la majoria. La manca de comunicació interna (i no diguem ja l'escassa vissibilitat de l'obra de govern cara a la ciutadania, però per raons diferents), la manca en la definició d'instàncies de coordinació intracoalicional i un erroni disseny departamental de partida ens han portat a un escenari on, a banda d'estils polítics personals peculiars, assistim a una certa cerimònia de la confusió fruït del que sembla (i malhauradament cada cop m'ho crec més) una seriosa "dissonància cognitiva" de les exigències d'un govern de coalició i la pràctica d'un govern que hagués volgut ésser monocolor...

Una propuesta muy interesante

Recientemente los medios se han hecho eco de la propuesta realizada por el candidato del Partido Acción Nacional (PAN) a la presidencia de los Estados Unidos Mexicanos, Felipe Calderón, acerca de su interés de formar una coalición legislativa que apoye su ejecutivo en el caso de lograr la victoria en las elecciones del próximo 2 de julio.

Por diversos motivos, que tuve la posiblidad de presentar públicamente en Cuernavaca y en la Ciudad de México en sendas conferencias en febrero, creo que es una excelente propuesta. En primer lugar las expectativas de distribución de la cámara legislativa hacen absolutamente necesaria la formalización de acuerdos estables para, al menos, dos grandes cuestiones: a) evitar la repetición de un escenario de gobierno dividido como el protagonizado en este sexenio, que ha conllevado una importante "congelación" de la agenda política presidencial, y b) aúnar esfuerzos para afrontar las imprescindibles e impostergables ya reformas estructurales que deben acometerse en la República.

En segundo lugar, la activación de las dinámicas coalicionales habrá de redundar en una mejora de la legitimidad de la acción de gobierno, no sólo presidencial, sinó también legislativa. Aunque las dinámicas propias del sistema político mexicano son -obviamente- fuertemente presidencialistas, no es menos cierto que la capacidad que demuestre el próximo ocupante de Los Pinos para desarrollar estrategias de inclusión serán altamente benéficas para la consolidación de la práctica democrática.

Finalmente (aunque no agotaríamos el listado) debe señalarse que dicha coalición legislativa debería tener su correlato con la incorporación al ejecutivo de miembros de los diferentes partidos coaligados: una de las claves del éxito de las coaliciones estriba no sólo en le hecho de concretar acuerdos generales sinó también de asumir responsabilidades concretas y, así, de co-responsabilizarse del conjunto de la actuación política.

Espero que esta propuesta formulada este fin de semana pasado pueda llevarse a la práctica, y en este sentido es también grato constatar que ayer el candidato del PRI, Roberto Madrazo, formulaba una propuesta en términos similares ofreciendo a "perredistas moderados" su posible incorporación a su hipotético gabinete.

Vamos a ver qué tanto ellos dos, o AMLO, sigan acordándose (o caigan en la cuenta, por parte de éste último) de una -creo yo- interesante propuesta.