Els efectes de la proposta del Manifest

Ahir es va presentar un manifest que pretén incidir en el tràmit parlamentari que (esperem-ho) haurà d'el·laborar la futura Llei Electoral de Catalunya. Com bé sabeu els que em coneixeu, vaig tindre l'honor de prendre part en la Comissió d'Experts que va el·laborar un Informe per encàrrec del Conseller de Governació i Administracions Púbiques, Joan Puigcercós.

Bé, tot i que l'esmentat manifest presenta algunes incorreccions de fons en l'àmbit merament electoral (per exemple és impossible -tal i com ho plantegen- garantir la proporcionalitat establerta per mandat constitucional i estatutari amb l'elecció directa dels diputats, així com obvien que l'Informe ja conté una proposta de desbloqueig de les llistes electorals -vot de llista amb expressió de preferències...), m'interessa per algunes reflexions -si més no curioses i que en delaten les intencions- sobre el procés de formació de governs.

Acceptant les premises de la preocupació que hom pot tindre sobre el fenomen de l'abstenció, certament sobta de trobar el següent text:

els ciutadans acaben votant per qui vol que els governi, perquè en les llistes tancades i bloquejades més que votar a un diputat és vota a qui ens governarà. Però això també ha quedat alterat pels pactes entre nombrosos partits, que poden deixar fora del govern la força guanyadora, malgrat aquesta ho sigui per un ampli marge de vots. Tot això desorienta i perverteix el sistema democràtic.

Després de donar-hi moltes voltes, ja em perdonareu que ho expressi tant cruament: sembla mentida que els promotors, signants i adherents d'aquest Manifest desconeguin els mecanismes inherents a la política parlamentària. Ja ho deia Robert Axelrod, estudiós dels governs de coalició:

les eleccions no decideixen qui governa. Qui ho fa són els partits mitjançant negociacions entre ells.

I punt, no hi ha més història. Que Artur Mas i el seu equip hagin estat incapaços de gestionar la victòria en nombre d'escons, insuficient per a garantir la seva investidura, no invalida la dinàmica parlamentària que a la gran majoria d'estats europeus (i sobretot dels tant admirats des d'aquesta posició partidista) ha ofert governs de coalició -majoritaris i minoritaris- estables de manera ininterrompuda des de 1945.

Ja n'hi ha prou de confondre, intentar de prendre'ns el pèl i de buscar justificacions prèvies per a no escometre -d'una vegada ja per totes- una de les tasques pendents i que -paradoxalment- esdevindria un veritable acte "d'autogovern": dotar-nos d'una Llei electoral pròpia.

Els governs de coalició a Llatinoamèrica

El proper dimarts 13, a partir de les 18 hores, se celebrarà el taller: “Los gobiernos de coalición en los sistemas presidenciales de Latinoamérica: elementos para su estudio” on exposaré una breu aproximació al debat sobre l’anàlisi dels governs de coalició en els sistemes presidencials llatinoamericans. La ponència serà discutida pel Prof. Dr. Jordi Matas. L’acte tindrà lloc a la Sala de la Campana del CIDOB. Més info. i inscripció gratuïta: aquí

Nou recurs

Per a tots aquells interessats en l'estudi dels governs de coalició, us convido a visitar el NOU BLOC que he obert per a emprar-lo com a vehicle de comunicació amb els doctorands que segueixen el meu curs de "Governs de coalició i dinàmiques coalicionals en perspectiva multinivell", dins del doctorat en Ciència Política de la UB.

El quatripartit vigatà

Les darreres eleccions municipals a Vic han estat un focus d'atenció no només mediàtica (en bona mesura degut al creixement espectacular de la formació xenòfoba PxC, que va fer que tothom aquí tingués penjat el "sanbenito" de xenòfobs...) sinó també per la solució a la situació que es va donar inicialment: la formació d'un govern de coalició quatripartit.

Així, CiU, PSC, ERC i ICV varen acordar deixar en un segon terme l'esmentada formació extremista així com als dos regidors de la CUP. Aquest esquema semblava que hauria d'oferir prous espais per a la gestió política de cadascun dels socis, amb parcel·les polítiques diferenciades i que els haurien de permetre presentar-se activament davant els seus respectius electors en àmbits prou importants per a cadascun d'ells.

Això pel que fa als actius, però hi havia també elements potencialment perillosos si no s'assumien unes certes dinàmiques coalicionals. L'experiència ha demostrat que els governs de coalició ténen com a un dels principals esculls la gestió de la comunicació interna entre els seus socis (i també externa, no cal oblidar-ho) tant pel que fa a l'establiment de la "fulla de ruta" política com a l'intercanvi d'informació que, necessàriament, té un abast transversal. Sovint també el consell és en primer lloc la concrecció dels acords (i del comportament de cada soci respecte dels futurs desacords) en un pacte escrit i públic, així com l'establiment d'un mecanisme de coordinació constant entre els socis on residencialitzar les desavinences i les crítiques (evitant així de fer-ho en públic i debilitat el govern).

Doncs bé, acceptant que cap dels dos darrers consells es va concretar, només quedava pendent COM gestionar la comunicació interna i, per tant, cohesionar el govern. En aquest sentit s'ha de partir d'una màxima que es repeteix en tots els governs de coalició sobredimensionats (aquells que ténen socis superflus de cara a garantir la supervivència del govern): el soci majoritari intentarà imposar les seves directrius al/als socis menors i innecessaris, assumint inclús l'eventualitat d'una ruptura/expulsió per tal de no patir pèrdues electorals futures.

Crec que aquesta ha estat la raó de fons que ha portat a l'alcalde de retirar les delegacions al regidor d'ICV a Vic, més que no pas maniobres en la foscor o explicacions ingènues com les que va oferir la regidora i cap de llista de la CUP a la ciutat. Després de sentir-la divagar sobre la llibertat d'expressió i els móns de yupi, em va venir al cap el refrany castellà "Quien con niños se acuesta, mojado se levanta", o el que és el mateix, "Qui no vulgui pols que no vagi a l'era". O què es creien, que la política era un joc de sobretaula?