Humor...

Seminari ICPS - 2ª edició

Em plau de presentar-vos la nova edició del Seminari sobre Governs de Coalició que organitzem el Grup de Recerca sobre Coalicions i l'ICPS. [Vegeu el tríptic] Enguany és la segona edició de la versió "teòrico-pràctica" en la que no només es presenten els elements teòrics sobre la formació de governs de coalició sino que també es realitza una simulació de formació de governs durant tot el seminari. Per això fem servir un bloc, on els alumnes distribuïts en partits polítics, interactúen i van passant per totes les etapes del procés electoral i parlamentari de formació d'un govern.

Esperem que us sigui d'interés, especialment per la presència altra vegada de Gianfranco Pasquino o, en aquesta ocasió, Guillermo Márquez qui actualment és un dels millors especialistes estatals en l'estudi de la formació de governs de coalició a l'àmbit local. També, cal dir-ho, per primera vegada els alumnes de la UB poden demanar el reconeixement de 3 crèdits de lliure elecció.

Us hi esperem!

Call for Papers (2nd ECPR Graduate Conference - UAB)

I’ve recently launch a cfp in order to present a Panel proposal to the 2nd ECPR Graduate Conference to be held at the UAB next August. My Panel proposal will be devoted to “Coalition Governments in Presidential Systems: Theoretical and Empirical Challenges for Analysis” as I think is an excellent topic for young researchers to develop coalition theories. Please feel free to contact me and sending your paper proposals. Take a look at the cfp

Els efectes de la proposta del Manifest

Ahir es va presentar un manifest que pretén incidir en el tràmit parlamentari que (esperem-ho) haurà d'el·laborar la futura Llei Electoral de Catalunya. Com bé sabeu els que em coneixeu, vaig tindre l'honor de prendre part en la Comissió d'Experts que va el·laborar un Informe per encàrrec del Conseller de Governació i Administracions Púbiques, Joan Puigcercós.

Bé, tot i que l'esmentat manifest presenta algunes incorreccions de fons en l'àmbit merament electoral (per exemple és impossible -tal i com ho plantegen- garantir la proporcionalitat establerta per mandat constitucional i estatutari amb l'elecció directa dels diputats, així com obvien que l'Informe ja conté una proposta de desbloqueig de les llistes electorals -vot de llista amb expressió de preferències...), m'interessa per algunes reflexions -si més no curioses i que en delaten les intencions- sobre el procés de formació de governs.

Acceptant les premises de la preocupació que hom pot tindre sobre el fenomen de l'abstenció, certament sobta de trobar el següent text:

els ciutadans acaben votant per qui vol que els governi, perquè en les llistes tancades i bloquejades més que votar a un diputat és vota a qui ens governarà. Però això també ha quedat alterat pels pactes entre nombrosos partits, que poden deixar fora del govern la força guanyadora, malgrat aquesta ho sigui per un ampli marge de vots. Tot això desorienta i perverteix el sistema democràtic.

Després de donar-hi moltes voltes, ja em perdonareu que ho expressi tant cruament: sembla mentida que els promotors, signants i adherents d'aquest Manifest desconeguin els mecanismes inherents a la política parlamentària. Ja ho deia Robert Axelrod, estudiós dels governs de coalició:

les eleccions no decideixen qui governa. Qui ho fa són els partits mitjançant negociacions entre ells.

I punt, no hi ha més història. Que Artur Mas i el seu equip hagin estat incapaços de gestionar la victòria en nombre d'escons, insuficient per a garantir la seva investidura, no invalida la dinàmica parlamentària que a la gran majoria d'estats europeus (i sobretot dels tant admirats des d'aquesta posició partidista) ha ofert governs de coalició -majoritaris i minoritaris- estables de manera ininterrompuda des de 1945.

Ja n'hi ha prou de confondre, intentar de prendre'ns el pèl i de buscar justificacions prèvies per a no escometre -d'una vegada ja per totes- una de les tasques pendents i que -paradoxalment- esdevindria un veritable acte "d'autogovern": dotar-nos d'una Llei electoral pròpia.

Els governs de coalició a Llatinoamèrica

El proper dimarts 13, a partir de les 18 hores, se celebrarà el taller: “Los gobiernos de coalición en los sistemas presidenciales de Latinoamérica: elementos para su estudio” on exposaré una breu aproximació al debat sobre l’anàlisi dels governs de coalició en els sistemes presidencials llatinoamericans. La ponència serà discutida pel Prof. Dr. Jordi Matas. L’acte tindrà lloc a la Sala de la Campana del CIDOB. Més info. i inscripció gratuïta: aquí

Nou recurs

Per a tots aquells interessats en l'estudi dels governs de coalició, us convido a visitar el NOU BLOC que he obert per a emprar-lo com a vehicle de comunicació amb els doctorands que segueixen el meu curs de "Governs de coalició i dinàmiques coalicionals en perspectiva multinivell", dins del doctorat en Ciència Política de la UB.

El quatripartit vigatà

Les darreres eleccions municipals a Vic han estat un focus d'atenció no només mediàtica (en bona mesura degut al creixement espectacular de la formació xenòfoba PxC, que va fer que tothom aquí tingués penjat el "sanbenito" de xenòfobs...) sinó també per la solució a la situació que es va donar inicialment: la formació d'un govern de coalició quatripartit.

Així, CiU, PSC, ERC i ICV varen acordar deixar en un segon terme l'esmentada formació extremista així com als dos regidors de la CUP. Aquest esquema semblava que hauria d'oferir prous espais per a la gestió política de cadascun dels socis, amb parcel·les polítiques diferenciades i que els haurien de permetre presentar-se activament davant els seus respectius electors en àmbits prou importants per a cadascun d'ells.

Això pel que fa als actius, però hi havia també elements potencialment perillosos si no s'assumien unes certes dinàmiques coalicionals. L'experiència ha demostrat que els governs de coalició ténen com a un dels principals esculls la gestió de la comunicació interna entre els seus socis (i també externa, no cal oblidar-ho) tant pel que fa a l'establiment de la "fulla de ruta" política com a l'intercanvi d'informació que, necessàriament, té un abast transversal. Sovint també el consell és en primer lloc la concrecció dels acords (i del comportament de cada soci respecte dels futurs desacords) en un pacte escrit i públic, així com l'establiment d'un mecanisme de coordinació constant entre els socis on residencialitzar les desavinences i les crítiques (evitant així de fer-ho en públic i debilitat el govern).

Doncs bé, acceptant que cap dels dos darrers consells es va concretar, només quedava pendent COM gestionar la comunicació interna i, per tant, cohesionar el govern. En aquest sentit s'ha de partir d'una màxima que es repeteix en tots els governs de coalició sobredimensionats (aquells que ténen socis superflus de cara a garantir la supervivència del govern): el soci majoritari intentarà imposar les seves directrius al/als socis menors i innecessaris, assumint inclús l'eventualitat d'una ruptura/expulsió per tal de no patir pèrdues electorals futures.

Crec que aquesta ha estat la raó de fons que ha portat a l'alcalde de retirar les delegacions al regidor d'ICV a Vic, més que no pas maniobres en la foscor o explicacions ingènues com les que va oferir la regidora i cap de llista de la CUP a la ciutat. Després de sentir-la divagar sobre la llibertat d'expressió i els móns de yupi, em va venir al cap el refrany castellà "Quien con niños se acuesta, mojado se levanta", o el que és el mateix, "Qui no vulgui pols que no vagi a l'era". O què es creien, que la política era un joc de sobretaula?

jejejeje

Ja em perdonareu el "post", perquè fa temps que aporto massa coses (la feina, companys, la feina...) però avui vull compartir un moment d'humor arran de la carta setmanal de Duran Lleida que he vist reflectida a la web de La Vanguardia.

Realment aquesta vegada no es pot negar que l'humor i la política han estat ben combinats...

‘Con Z de Zapatero’ és l’eslògan que ha escollir el PSOE per explicar què
ha fet el govern. La roda de premsa per presentar la campanya va ser
convocada així: “José Blanco preZenta a las treZe horaZ la campanya
balanZe del gobierno del PSOE. FerraZ, 70. Salón de actoZ”. La campanya arrenca, a més, amb un vídeo on Rodríguez Zapatero afirma que “tot es pot dir amb un somriure”. Sincerament, tot no. El pZoe hauria de Zaber que a Catalunya eZtem finZ al capdamunt que Ze’nZ prengui el pèl encara que eZ faci Zomrient.

Constraints electorales

En primer lugar una disculpa. Realmente hace mucho que no aporto nada nuevo al blog, pero sinceramente mi "desaparición" tiene poderosas razones: en primer lugar estoy pasando en verano (algunos dirían que las "vacaciones"...sic) en México, dando clases en El Colegio de Veracruz y en la Universidad Autónoma Benito Juárez de Oaxaca. Ya son destinos "tradicionales" en mi quehacer académico-veraniego-familiar, así que... En segundo lugar llevo ya un buen tiempo dedicándome al voto electrónico (algunos ya conoceis mi otro blog: reniu.blogspot.com) así que me entendéis.

No obstante sigo siempre con la atención puesta en el mundo de las coaliciones, ya que por suerte ha sido (y lo seguirá siendo) mi principal campo de especialización. Lo que quería comentar, de ahí el título, es el tremendo desconocimiento que uno percibe sobre todo lo que rodea el ámbito de los pactos y negociaciones coalicionales -no ya en España o Catalunya- sinó en el resto del mundo y en sistemas tan alejados de los nuestros como es el mexicano. Este fin de semana pasado se celebraron elecciones intermedias a Diputados locales en el estado de Veracruz (mi segunda residencia, jejeje) así como de Presidencias Municipales (alcaldes). Aunque en este caso los alcaldes se eligen en elección directa por mayoría simple, así como 30 de los 50 diputados locales en distritos uninominales, los 20 diputados restantes son electos mediante un peculiar sistema de listas plurinominales.

Más allá de lo atinado o no del diseño del proceso (existen límites al número total de diputados que la formación mayoritaria puede obtener, en base a sus diputados de mayoría...) así como de la transparencia de la cita electoral, lo significativo es los "constraints" que introduce el sistema electoral en el ámbito de las coaliciones.

Para no hacerlo muy cansado, básicamente el sistema electoral mexicano descansa (a nivel federal y a nivel estatal) en lo que se denomina el "registro de partido": si un partido que se presenta a la elección no obtiene el 2% de los votos pierde su registro y, con ello, las desorbitadas prerrogativas (financiación básicamente) a las que tiene derecho. Como bien os podeis imaginar ello supone que múltiples micro-partidos que en cualquier otro sistema habrían desaparecido (o simplemente serían eternamente extraparlamentarios) "vendan" al mejor postor sus pocos apoyos electorales con el objetivo de formar una coalición electoral que les brindará -de acuerdo con lo establecido en un convenio (o contrato) previo- el anhelado 2% (o más si cabe). El resultado es que por lo general dichos partidos (como por ejemplo el Partido Verde Ecologista de México, el Partido del Trabajo, Convergencia Democrática, Alternativa Social Democráta y Campesina o el Partido de la Nueva Alianza entre otros) terminen configurando amplias coaliciones electorales con los grandes partidos (PRI, PAN o PRD) en las que, como mucho, obtienen alguno de los primeros puestos en las listas plurinominales.

Además de esta concrección práctica de la operación del entorno jurídico-electoral como concidionante de la formación de coaliciones nos encontramos luego con la "divertida" (por calificarlo de alguna forma, claro!!!) decisión de dichos partidos de abandonar la disciplina coalicional que les permitió mantener su negocio (quiero decir su registro, ups!) con lo que realmente nos encontramos ante la más burda y simple instrumentalización de la formación de coaliciones. ¿O no?

Oportunismo electoralista (e inconstitucional...)

En el transcurso de las últimas semanas hemos asistido a repetidas manifestaciones (algunas de lo más descabelladas por anti-estatutarias e inconstitucionales) por parte de la cúpula de CiU en relación a la futura ley electoral de Catalunya. En buena parte de estas afirmaciones se pedía, por ejemplo, condicionar la formación de gobierno (esto es, la investidura del presidente de la Generalitat) en favor de la formación más votada, obviando el principio del juego parlamentario de mayorías y minorías.

Hoy nos despertamos con otro actor que se suma al carro de estas peticiones insensatas, y que llama poderosamente la atención por ser peticiones CLARAMENTE inconstitucionales. Efectivamente Mariano Rajoy y el PP empiezan a calentar las baterías pre-electorales con el reclamo de una reforma de la Ley Orgánica del Régimen Electoral General (LOREG) anunciando como principal propuesta que sean las formaciones por encima del 30% de los votos las únicas que puedan formar gobierno, en el bienentendido que sería la que obtuviera mayor porcentaje de votación quien sería la única depositaria de la capacidad de investir a su candidato.

Realmente da pena (por no emitir algún otro calificativo susceptible de querella civil) que tengamos unos representantes políticos que, sin mayor empacho, se lancen a emitir proclamas de contenido claramente ilegal cuya emisión parece responder única y exclusivamente a confundir a los ciudadanos mediante discursos demagógico-populistas.

El problema no está en la capacidad de negociación para la conformación de mayorías alternativas (aunque sí lo es para las formaciones que se han mostrado absolutamente incapaces e incompetentes para tal fín, curiosamente las que emiten dichas proclamas...), sinó que nuestro(s) sistema(s) electoral(es) debe revisarse en otro orden de cosas.

Tal y como se ha propuesto desde la Comisión de Expertos creada a instancias del Gobierno de la Generalitat y de la que tuve el honor de formar parte, las reformas deberían dirigirse a (como mínimo) revisar el ya caduco sistema de listas cerradas y bloqueadas, la adopción de las nuevas tecnologías como canales complementarios para la emisión del voto, el establecimiento de mecanismos para incentivar la participación y, otrosí, la revisión del número y magnitud de las circunscripciones (sobretodo en este caso para las elecciones al Congreso de los Diputados).

Lo demás son puras puñetas demagógicas, que sólo conseguiran bloquear el debate y, como siempre sucede en estos lares, aparcar una reforma que (como la del Senado) hace tiempo que clama al cielo.

Por cierto, una de las riquezas de nuestro sistema político (véase Catalunya) es el acomodo y el protagonismo de las formaciones minoritarias. No vayamos a tirar al bebé con el agua sucia...