De ben segur que hi ha força imatges (gràfiques o literàries) que serveixen per a interpretar el congrés d'ERC d'aquest cap de setmana (amb el permís dels uròlegs allí reunits també).
A mí se m'acut aquella d'un bateig (o trobada familiar "in extenso") on coincideixen sectors de la familia que o bé feia temps que no vèiem (ni ho voliem) o bé directament no coneixem (ni ganes de). Si tingués més temps i una millor prosa literaria, de ben segur que podriem anar resseguint les estereotips entre ambdós exemples: el nounat que rep el bateig (la nova ERC?), els padrins de la criatura (els dos Joans?), els tiets emprenyats (l'altre Joan, l'Uriel i l'Ernest), l'avi al racó (aquí i a la xina popular) així com el gendre defenestrat (el Xavier)...
Malhauradament, com passa en un bateig o qualsevol trobada familiar, és molt fàcil de reobrir velles ferides i encara més fer-ne de noves. Si a sobre la familia és excessivament nombrosa (i ningú vol deixar de cruspir-se les croquetes de pollastre...) el més segur és que n'hi haurà que no podran ni acostar-se a les taules.
Els padrins, llavors, es pregunten: no era millor haver convidat només als més íntims? Calia que la tieta Roser vingués amb tota la quitxalla? Qui eren aquells que es diuen cosins i que no haviem vist mai?
Si jo fos el padrí no sé pas què faria en aquest cas concret, però si hagués d'aconsellar-ho a algú altre de ben segur li diria que avui en dia, de grans àpats ja no s'en fan. És millor ser poquets, un de cada casa, perquè a la llarga (i a la curta) molts dels que vénen només ho fan per cruspir-se les croquetes i no es queden pas a recollir les taules ni a passar l'escombra. Clar, la feina bruta que la facin els padrins, deuen pensar...
