Després de tants dies sense cap post arriba l'hora de tornar a aquesta costum que, certament, cal exercir-la amb una mica de paciència i temps (que habitualment no tenim). Les darreres eleccions locals i autonòmiques a 13 CCAA han posat sobre la taula múltiples escenaris on les dinàmiques coalicionals de ben segur que s'activaran. Navarra, Balears o Canàries semblen ser els principals punts d'interés i sense cap mena de dubtes en els propers dies veurem què succeix i ja ho comentarem.
En l'àmbit local les eleccions han estat també força mogudes, sobretot al nostre país. La breu recomposició de forces a l'Ajuntament de Barcelona, la irrupció de formacions radicals a bona part d'ajuntaments catalans i les possibilitats de canvis substancials en les aliances a bona part de la geografia catalana mereixen un comentari.
Deixeu-me que comenci avui amb l'esdeveniment més proper en el temps i que, ahir, em va agafar absolutament per sorpresa: la decisió d'ERC de no reeditar el pacte tripartir al cap i casal.
Vaig asssebentar-me de la noticia per una trucada d'una periodista del programa del Toni Clapés a RAC 1 a les 3 de la tarda, passejant tranquilament per Barcelona. La meva primera impressió -espontània- va ser que aquesta era una declaració habitual dins el context negociador d'un govern de coalició. Així, atesos els resultats i la davallada per sota d'IC-V era força lògic que Portabella intentés de forçar la situació per tal de no patir una disminució massa forta dins del cartipàs del proper consistori barceloní.
Vaig accedir ràpidament a un ordinador i un cop sentides les seves declaracions (gràcies al magnífic invent del youtube...) i feta una reflexió més serena la meva percepció va anar modificant-se. En primer lloc vaig creure'm la seva decisió -com així s'ha confirmat amb el recolzament crític, però recolzament unànim de la federació de Barcelona- i acte seguit vaig començar a pensar en termes purament de dinàmica coalicional o, si ho voleu, de teoria coalicional.
Aquí em va venir com un tret el concepte de Kaare Strom de "Diferencial d'influència política", que ras i curt ve a dir que aquells partits que percebin que poden obtindre millors rendiments restant a l'oposició que no pas accedint al govern decidiran de no incorporar-se a una coalició. De tant simple que sovint es deixa de banda!!!
D'exemples, els que volgueu!!!
Si a més hi afegim que l'artº 196 de la LOREG permet que l'alcalde, en cas d'absència de majoria absoluta, sigui el líder de la formació més votada, ja tenim el dibuix del context de la decisió. Esquerra no impedeix que Hereu, els socialistes i els ecosocialistes accedeixin al govern... però es reserva una capacitat molt gran de decisió per a les qüestions clau en el decurs de la legislatura municipal. Més enllà del tòpic de l'equidistància, el cert és que la suau recomposició de forces permetrà a Esquerra i a Portabella de poder decidir -o si més no condicionar fortament- decisions que seran claus en el futur de la ciutat com el traçat de l'AVE o d'altres qüestions vinculades amb els serveis públics, la immigració o la seguretat ciutadana.
Per si és poca cosa, afegiu-hi el fet que els partits -encara que no ho sembli- introdueixen en els seus càlculs estratègics dues variables molt significatives: la perspectiva electoral futura -i tindrem eleccions legislatives l'any vinent on Esquerra s'hi juga molt, a banda d'aturar la davallada- i la necessitat de garantir la cohesió interna -on per cert ERC haurà d'afrontar en no poc temps un congrès.
Quina possibilitat d'èxit té aquesta estratègia a mig i llarg termini? Doncs precisament aquest èxit rau en la capacitat de mantindre-la. Si per les raons que siguin ERC desfà el camí, ara que ja ha passat el punt-de-no-retorn de l'opinió pública els efectes no seran negatius, seran catastròfics.
Demà, si puc, us comento el tema de Vic i rodalies, que també n'hi ha per sucar-hi pa!!!
